Òpera Die Zauberflöte

En aquesta nova producció de Marcos Morau, coreògraf i fundador de La Veronal, i amb Josep Pons, en la seva nova condició de director musical honorari, al capdavant de l'orquestra del Liceu, La flauta màgica es presenta com un esdeveniment excepcional: una utopia escènica en què música i imatge s'entrellacen per construir un pont entre mons oposats.

La meravella de Wolfgang Amadeus Mozart és molt més que un conte iniciàtic vestit de fantasia. Entre animals encantats i proves rituals es desplega un univers simbòlic en què el que és sagrat i el que és sacríleg conviuen, s'enfronten i es transformen.

El viatge de Tamino i Pamina és una travessa espiritual: superen pors, silencis i miratges per arribar a una forma de coneixement que il·lumina des de dins.

Al temple solar de Sarastro, la raó, la saviesa i la fraternitat s'erigeixen com a ideals que ordenen i alliberen; cada pas del ritual és una metàfora de l'ascens de l'ànima des de la foscor cap al discerniment. Però cap llum no existeix sense ombra.

La Reina de la Nit encarna la força ferida que esdevé tempesta, un poder antic transformat en venjança. La seva ària —tan fascinant com abismal— és un acte sacríleg: l'ordre de matar en nom de l'amor filial, allà on l'autoritat femenina deixa de protegir i esdevé destructiva.

Amb la seva música visionària, Mozart converteix aquesta òpera en una autèntica litúrgia profana. Fins i tot Papageno, amb la seva ingenuïtat radiant, participa en aquesta tensió entre desig i disciplina, joc i fe.

En la mirada coreogràfica de Marcos Morau, el conte reneix com un relat d'adults que ens recorda que el camí de la llum travessa sempre l'ombra; que el coneixement no és mai heretat, sinó conquerit.

I amb la direcció inspiradora de Josep Pons, Die Zauberflöte culmina en una apoteosi de redempció: el que semblava caricatura esdevé símbol, i el que semblava màgia es revela com a veritat interior.

Direcció d'escena i coreografia Marcos Morau, La Veronal Escenografia Max Glaenzel Vestuari Sílvi